La leishmaniosi canina és una malaltia greu causada per un paràsit, la leishmània. La transmeten uns insectes anomenats flebòtoms quan piquen un animal sa després d’haver-ne picat un d’infectat. La principal mesura de prevenció, per tant, són els tractaments antiparasitaris. Un cop infectats, els animals necessiten tractament continuat per evitar que la malaltia es manifesti. Esdevenen pacients crònics. Si no es tracta la leishmaniosi és mortal. Si es detecta a temps, en canvi, un gos amb leishmaniosi controlada pot viure molts anys amb una qualitat de vida acceptable.

La leishmània envaeix les cèl·lules de la sang, es replica i s’estén per tot el cos. La malaltia, però, no la causa tant el paràsit en ell mateix com la reacció del sistema immunitari a la seva presència. Segons com respongui el sistema immunitari, poden passar quatre coses:

• Que l’animal es mostri resistent a la leishmània i no desenvolupi símptomes. No es posarà malalt per aquest motiu però, donat que la leishmània no s’elimina, en continuarà sent portador.
• Que el gos pateixi problemes intestinals greus: pèrdua d’apetit, de pes, diarrees, vòmits, sagnats.
• Que el gos desenvolupi símptomes a nivell cutani: pell, trufa, coixinets plantars, ungles.
• Que la leishmaniosi afecti altres òrgans interns com els ronyons, el sistema limfàtic o el sistema nerviós.

Quan és més alta la probabilitat de contagi

La leishmània es troba generalment a climes càlids i humits, com la conca mediterrània, on és endèmica. Això vol dir que hi és per quedar-se; no es pot eradicar. Segons els estudis, l’Estat Espanyol seria una de les regions mediterrànies amb una major afectació del paràsit entre la població canina. Per tant, el risc que un flebòtom transmeti el paràsit d’un gos a un altre és elevat.

La leishmània també es podria transmetre a humans que per diferents causes tinguin un sistema immunitari molt feble (trasplantaments o SIDA), tot i que és menys freqüent que desenvolupin la malaltia.

Els flebòtoms, com els mosquits, posen els ous en racons humits i càlids. El seu cicle de vida també és semblant: arriben a la maduresa predominantment a la primavera i estiu. Tanmateix, amb el canvi climàtic el risc s’estén cada cop més al llarg de tot l’any, fins i tot l’hivern si no fa fred.

A l’igual que els mosquits, piquen sobretot quan fa fosc. Per aquest motiu, els gossos que dormen a l’exterior estan més exposats a les picades dels flebòtoms que els que ho fan dins de casa. Per promig, un gos pot rebre unes 200 picades en una nit.

Quins gossos corren més risc de patir leishmaniosi

Quan un animal ha estat infectat poden passar mesos, o fins i tot anys, abans no desenvolupa signes clínics. Això és degut a la diferent resposta immunitària de cada individu, que és la que determinarà la severitat de la malaltia. Pot passar que les defenses de l’animal siguin prou fortes com per combatre la infecció i que no manifesti cap símptoma. No obstant, quedarà com a portador del paràsit perquè no s’arriba a eliminar del tot.

Els animals joves i els geriàtrics són els més vulnerables davant la leishmaniosi, donat que el seu sistema immunitari és menys competent per afrontar la infecció. Per races hi pot haver diferències, encara que totes hi estan exposades.

El Pastor Alemany, el Rottweiler, el Cocker Spaniel i el Bòxer, per exemple, són els que tenen una probabilitat més alta de desenvolupar la malaltia segons les estadístiques. Els podencs eivissencs, en canvi, presenten major resistència i rarament arriben a patir-la.

Com prevenir la leishmaniosi

La prevenció és l’actuació més important que podem fer davant d’aquesta malaltia. Quantes més barreres hi posem, menor serà la probabilitat de desenvolupar-la. Aquestes són les mesures més recomanades:

• Convé evitar els passejos o deixar els animals fora de casa després de la posta de sol en zones càlides i humides, donat que els flebòtoms acostumen a aparèixer en aquest moment.
• Una de les millors proteccions són els repel·lents de mosquits, que podem trobar en diferents formats (collars i pipetes). És fonamental que especifiqui que protegeixen contra la leishmània. Quan en compreu un, fixeu-vos que en alguns casos no ofereixen el mateix temps de protecció contra tots els paràsits. A més a més, si el gos és al·lèrgic als collars i només es pot recórrer a les pipetes, aquestes s’hauran de donar més sovint que si es combinen els dos mètodes.
• El producte més recent contra la leishmània és un xarop anomenat Leishguard. Actua estimulant la immunitat de l’animal i s’ha demostrat que, combinat amb els repel·lents, dóna molt bona protecció. S’administra 2-3 vegades l’any.
• La vacuna contra la leishmània està disponible des de fa uns anys. Encara s’està avaluant la seva eficàcia, que en aquests moments no és del 100%. Tot i així, la vacuna és recomanable sumada a les altres mesures preventives, sobretot en els gossos més susceptibles d’infectar-se. Inicialment es posen tres dosis i després es manté la immunitat amb la revacunació anual.

Un petit percentatge dels gossos no reacciona bé a la vacuna. Si després de la primera dosi noteu res fora de l’habitual, comenteu-ho al vostre veterinari.

Conviure amb la leishmaniosi

El tractament actual de la leishmaniosi és molt efectiu respecte a la millora clínica de l’animal, però s’ha de tenir present que no existeix un tractament curatiu: el paràsit no s’elimina completament de l’organisme i, per tant, al cap d’un temps d’haver finalitzat el tractament és possible que torni a aparèixer la malaltia. Això és més probable si el gos està sotmès a qualsevol tipus d’estrés que baixi les seves defenses.

Què em pot fer sospitar que el meu gos té leishmaniosi?

Es difícil veure el punt de picada del flebòtom, però si fos així es trobaria al pavelló auricular, a la trufa o a l’abdomen. Seran més evidents altres senyals, molt diversos perquè quan la leishmania es posa de manifest, pot tenir moltes cares. Els símptomes  més típics són:

• pèrdua progressiva de pes
• reducció de l’activitat física
• debilitat
• falta d’apetit
• hemorràgies nasals
• pèrdua de pèl i altres problemes de pell
• ganglis augmentats de tamany
• petites ferides que triguen molt de temps a guarir-se

Si creieu que el vostre gos està patint algun d’aquests símptomes, contacteu amb el vostre veterinari perquè ho valori. El tractament serà molt més efectiu en les fases inicials que quan ja estigui molt avançada la malaltia.

Com puc ajudar el meu gos si té leishmaniosi

1. Seguiu les instruccions del vostre veterinari. Ell us indicarà quin és el tractament a seguir en cada cas.
2. No abandoneu el tractament. És llarg  i requereix de controls regulars, però l’esforç val la pena.
3. Mantingueu-vos alerta abans, durant i després dels tractaments per detectar si l’animal mostra algun dels símptomes. Poden produir-se recaigudes i és important detectar-les ràpid.
4. Continueu amb les mesures de profilaxi (collars, pipetes, etc.) per evitar reinfeccions.
5. Una bona alimentació, un nivell d’exercici adequat per a l’estat de l’animal i molt d’afecte ajudaran el vostre gos a posar a ratlla la malaltia.
6. Recordeu que la millor de les accions davant la leishmaniosi és la prevenció!