“El meu gos és dominant…” és una frase que actualment s’utilitza molt per descriure el caràcter d’un gos. S’utilitza en animals que tiren de la corretja, animals que pugen al sofà/llit, que passen abans per la porta que els seus propietaris o bé animals que mostren conductes no desitjades cap a altres gossos o persones en determinats contextos.
S’utilitza correctament aquest terme?
Rotundament, no!
Es defineix com a dominància el percentatge d’èxits que té un gos davant la competició repetida amb un altre individu per un recurs (entenem com a recurs aliment, joguina, aigua, carícies…). És a dir, la dominància – submissió és una característica de la relació entre 2 individus, no una característica pròpia del caràcter d’un animal. A més a més, l’animal dominant en la disputa per el recurs no té per què sortir victoriós el 100% de les vegades.
El terme dominància s’ha utilitzat i es continua utilitzant incorrectament “gràcies” a la teoria del mascle/femella alfa, el líder de la manada. Aquesta teoria defensa que hi ha animals que neixen amb un caràcter dominant i l’objectiu d’aquests és ocupar l’esglaó més alt de l’escala jeràrquica de la manada (ja estigui composada per altres gossos, per humans o ambdues espècies) utilitzant en moltes ocasions l’agressivitat com a mètode.
Aquesta teoria està basada en l’ancestre dels gossos, el llop.
Per què aquesta teoria no és vàlida?
Per una part perquè no té en compte que els gossos han estat sotmesos a un procés de domesticació i selecció que ha donat lloc a les races de gossos actuals, i aquesta evolució ha donat diferències físiques i psíquiques entre els nostres companys peluts i el seu ancestre comú, el llop. Un exemple d’aquestes diferències és el que es defineix com a neotènia: persistència de característiques conductuals infantils en animals adults. És a dir, el comportament d’un gos adult és més similar al d’un llop jove que no al d’un llop adult.
Per altra banda, aquesta teoria està basada en estudis que actualment s’han refutat, ja que s’estudiava la jerarquia establerta en una manada composada per animals que no estaven emparentats necessàriament i, d’altra banda, es trobaven en captivitat. Ambdós factors feien que l’agressivitat entre els llops fos molt elevada. Hem de tenir en compte que les manades de llops salvatges estan formades per una parella reproductora (en ocasions més d’una) i per la seva descendència. En aquests nuclis familiars les baralles són poc freqüents i, quan succeeixen, poques vegades acaben amb ferides greus.
A més a més, aquesta teoria defensa que utilitzar mètodes basats en el càstig o en sotmetre l’animal fa que els gossos siguin més submisos i, per tant, mostrin menys agressivitat (per exemple l’alpha roll: posar el gos panxa enlaire utilitzant la força física quan realitza alguna conducta no desitjada pel propietari). Tots aquests mètodes actualment es consideren contraproduents, a més de suposar un risc per al propietari i per al propi animal.
Per tant, que el teu gos estiri de la corretja, pugi al llit/sofà, no et doni les joguines, passi per la porta abans que tu, sigui reactiu cap a altres gossos o cap a les persones en determinats contextos, no és perquè vulgui dominar-te o vulgui ser el líder de la manada.
Tot i que els gossos puguin establir relacions de dominància – subordinació amb altres individus, la majoria dels problemes esmentats anteriorment estaran motivats per altres motius, com falta d’ensinistrament, curiositat, falta de socialització, malaltia o dolència…
Tots els que tenim gos ens hem trobat en la situació d’haver-lo d’ensenyar on fer les seves “coses”. Hi ha molts mites, moltes llegendes urbanes que aconsellen què fer o no en aquestes circumstàncies. Què és el més adequat?
